Mercè Velilla, ànima del BAM: “Encara avui ens trobem amb les companyes, la pinya del BAM va ser indestructible”
L’exjugadora del mític equip femení del Bàsquet Ateneu Montserrat i exdirectora de l’escola, Mercè Velilla, ens obre la porta als records d’una època en què el bàsquet era l’eix d’una comunitat familiar i un motor de creixement personal.
En una conversa molt personal per a la web de l’escola, Mercè Velilla recorda amb emoció els inicis de l’equip de bàsquet femení Bàsquet Ateneu Montserrat. Subratlla que, més enllà de la competitivitat a la pista, el vincle creat amb les companyes és tan fort que encara avui dia continuen reunint-se per sopar un cop al mes.
La Mercè defineix el BAM (lligat a l’Ateneu) com un veritable “centre neuràlgic” i un espai de “pertinença i creixement”, on el valor clau era la “companyia, el treball col·laboratiu i la col·lectivitat” en tots els àmbits.
Amb la mirada posada en el futur, Velilla aprofita l’ocasió per fer una reflexió crucial sobre el paper de la dona a l’esport, llançant una crida a fer un “pas endavant” per ocupar càrrecs de direcció i formar part de les estructures de decisió del club i la societat.
P: Per començar, Mercè, ens pots fer cinc cèntims de com va ser allò? Com recordes aquell moment en què es va començar a formar el grup de noies que volia jugar a bàsquet?
R: De molt petita, la veritat és que m'agradava molt jugar a futbol, però en el meu temps les noies no hi jugaven. Com que no hi havia futbol, vaig jugar a bàsquet, em va agradar molt i se'm donava força bé. Vaig començar amb un altre club del barri, i posteriorment vaig venir aquí al BAM, on ja hi havia l'equip. Em van fer una prova i vaig fitxar, i n'estic orgullosa.
P: Parlant d'aquella època, què significava per a tu formar part de l'equip? Quina era exactament aquella energia i quina era la dinàmica d'aquella "pinya" que vau crear?
R: Era un equip molt competitiu, un equip que jugava molt bé, i això t'animava a jugar més. I fèiem molta pinya. No és que fóssim totes superestrelles, però ens complementàvem molt bé i cadascú tenia el seu rol. A més a més, entre nosaltres ens aveníem tant que encara ens reunim i anem a sopar com a mínim un cop al mes.
P: T'hi vas incorporar amb la temporada començada. En quin moment, però, vau sentir que allò ja anava seriosament i que el projecte tindria un impacte important?
R: Quan vaig arribar, la temporada ja estava començada. De seguida em vaig integrar i vaig veure que allò anava de debò perquè guanyàvem molts partits i jugàvem molt bé. Em sentia molt bé jugant i molt integrada. Estava formant part d'un equip que valia la pena.
P: Quan recordes aquella època, sempre parles d'un gran sentiment de pertinença. Vostè creu que era una cosa intrínseca del BAM o què feia l'Ateneu per generar un vincle tan fort amb la comunitat?
R: Jo crec que era el BAM, però no només l'equip femení. El BAM en aquella època era molt familiar i formava part de l'Ateneu. La gent feia activitats, i una d'elles era el BAM. Llavors formàvem part de tota una comunitat. Nosaltres arribàvem moltes tardes i dèiem "vaig a l'Ateneu o vaig al BAM a veure qui hi ha". I sempre hi havia algú.
P: De tots els valors que va generar el BAM, quin creus que defineix millor la filosofia d'aquell equip en particular i de l'esport base d'aquella època?
R: Penso que el valor de la companyia, el treball col·laboratiu, la col·lectivitat. La col·lectivitat en tots els àmbits: l'esportiu i l'emotiu. El fet de trobar-nos aquí, xerrar, fer un festival de Nadal. Jo recordo, evidentment, el bàsquet i l'esport, però sobretot, això: l'amistat i l'espai. Al menjador hi havia un bar on sempre hi havia algú. Quan baixaves d'entrenar, hi paraves. Sabies que quan venies aquí sempre hi havia algú conegut.
P: A més de l'esport, sempre us agraden les anècdotes. Ens pots explicar alguna de la vostra època de les que fan somriure, com aquella de cosir l'equipació o les dutxes fredes?
R: Sí, el de cosir l'equipació era molt divertit. Al principi de temporada, com que no es feien samarretes impreses, ens donaven la samarreta i les lletres retallades. Llavors les havíem de cosir tu a casa teva, el número i l'escut. La meva mare sempre em deia: "nena, que et donin un número fàcil de cosir!". I les dutxes fredes, terrible. Hi havia llocs que gairebé eren inhabitables per canviar-se. També recordo quan vaig arribar aquí, venint d'un camp descobert, el pavelló em va semblar de primera categoria perquè era cobert!
P: Passant al present, en un context en què no hi havia referents femenins a l'esport, quina és la seva principal reivindicació per al futur de les dones en aquest àmbit?
R: En aquell moment érem molt joves i no ho vivíem molt reivindicativament, perquè pràcticament no hi havia esport femení. No teníem referents. Vam voler reivindicar això: que malgrat la falta de referents, vam voler jugar un esport. Ara sí que hi ha referents, molt gràcies al futbol del Barça. Però la pregunta és: hi ha gaires dirigents femenines?
P: Exacte. I quin pas concret creu que han de fer les dones, tant al BAM com en l'esport en general, per trencar amb aquesta dinàmica?
R: Hi ha una responsabilitat social, però també les dones hem de fer el pas endavant. No podem patir per la nostra família o pensar que no podrem cuidar prou els fills. Aquesta cosa que a nosaltres ens talla les ales de dedicar-nos a feines més organitzatives. Crec que les dones ens ho hem de plantejar. Si ens ho proposem, també ho farem, i hem de formar part de les estructures de decisió.
P: Doncs, per concloure, i resumint els 50 anys d'història que celebrem, què ha sigut el BAM per a Mercè Velilla en una sola frase?
R: Per mi, un lloc de pertinença i un lloc de creixement. Un lloc de millora
